The legend of burning man

Virus sense compassió

Laura Ulldemolins Jornet

The legend of burning man (Insectotròpics, 2017) és aquell virus que se’t cola a l’ordinador sense que te n’adonis. I s’hi queda per uns dies, donant voltes, amunt i avall, entre tot el programari complex. I que treballa nit i dia, sense descans, sense deixar-te dormir. És un espectacle que es carrega qualsevol antivirus per entrar dins de la consciència de cadascun dels individus presents. 

Videoartistes, pintores, músiques, tècniques, actrius s’uneixen en una peça multidisciplinària que fa fora el públic de les butaques. El format combina diversos llenguatges artístics en un atrezzo que es construeix (i destrueix) al centre de les mirades de totes les persones que poden caminar per l’escenari. Una proposta molt dinàmica que deixa a mans del públic escollir el punt de vista des del qual vulgui entendre l’obra.

És així com l’última producció d’Insectotròpics reconstrueix tots els relats que s’han teixit al voltant de la immolació l’any 2011de Mohamed Bouazizi davant d’un edifici del govern tunisià. La seva icona va inspirar un seguit de revoltes arreu del món, la més impactant de les quals va ser l’anomenada per la premsa Primavera Àrab. No obstant, no es tracta d’una moneda de dues cares, sinó d’un complex cub amb moltes interpretacions. 

El públic, a partir d’aquest moment, passa a formar part, també, de la descoberta col·lectiva del món interior de Bouazizi. Un viatge a través d’imatges d’arxiu i creacions en directe que es sobreposen en un calidoscopi de mentides i veritats. I que fan que tot es remogui en l’interior dels assistents. Perquè The legend of burning man és una crida a la implicació que no es pot reduir a denunciar el cas a través d’una story a les xarxes socials.

L’explosió de tots els llenguatges possibles no deixa d’interpel·lar qualsevol individu que es trobi a la sala. Denúncia de la manipulació i posada en ridícul de l’absurd de la diplomàcia i del “quedar bé”. Protesta per la indiferència davant la successió de notícies indignants. I arribar al clímax de l’obra i tenir ganes d’agafar un dels esprais d’aerosol que la companyia fa servir i anar a guixar les parets de ciment de la sala del teatre que també es miren l’espectacle des de la distància. Estar a punt d’agafar-lo, però mantenir-se passiva.

Actitud passiva. Falta d’acció. Amb penjar una foto a Instagram, comprar-se una samarreta o fer-li un carrer a Bouazizi no n’hi ha prou. I aquí no es salva ningú: revolucionaris i reaccionaris caient al mateix parany. Mateixos mecanismes de poder, mateix màrqueting, mateixa revolució, mateix sistema. Però la flama que va cremar Bouazizi segueix viva i no para de créixer. Propostes com aquesta fan que aquesta espurna s’estengui arreu del món, fins el dia que serà tan gran que donarà sentit a la veritable revolució.