El meu nom és Hor

Montserrat Ponsa

Espectacle insòlit de Wanja Kahlert i Adrià Montaña de la companyia PSiRC,  al Teatre Auditori de Granollers, després d’actuar al Mercat de les Flors a Barcelona. Pura poesia a l’entorn d’una metàfora: la cova, allò que tots hem tingut en ment més d’una vegada i que ells han abordat.

La cova fosca sense un bri de claror. Homes primitius que lluiten per defensar-se, nus, mostrant seus cossos potents, el seu gran tresor. No tenien altra cosa.

Una mena de declaració de principis d’amistat que llegeix l’Adrià, un dels protagonistes, el més baixet, molt àgil. Li diu al Wanja, el seu company més corpulent que l’estima, que no podria viure sense ell. Que l’ajudi, que no el deixi caure. S’acompanyen d’una il.luminació i d’uns flaixos de llum molt especials.

Imatges molt ràpides es van succeint, si primer anaven nus a la manera dels homes de les cavernes, després s’han anat vestint. Molt aconseguida la música i el so de tota la cerimònia. Així la nomenaria, ja que vam estar tant amatents al que veiem, que de manera ràpida s’anava modificant. Intercalats moments de circ meravellosos, o el temps que Wanja va estar penjat pels peus i que de tant en tant servia per a fer imatges precioses de malabarismes amb l’Adrià.

Segur que tots tenim la nostra cova, la que guarda de forma gelosa el nostre passat. Ells han tingut la gosadia de penetrar-hi, segur que han descobert coses que desconeixien.

Van explicar que El meu nom és Hor prové d’un conte alemany que és el que els ha inspirat, de l’autor Michael Ende. Ànsies, anhels, il·lusions, recerca d’allò que intuïm o potser, simplement ens agradaria fos cert. Poesia, circ, titelles, les mans… mirades que ho diuen tot, la penombra que amaga secrets. Silencis.

Música, imatges  reflectides dins la fosca. Sentiments, temors. Declaracions d’amor, plàstica pura, llums i sons tot dins aquella cova imaginària on retroben el seu jo.

Però també circ amb les titelles, la força de les mans a mans, amb risc constant, a l’aguait de l’equilibri desmesurat. La por. Posen al nostre abast allò que els inspira la seva feina artística. Són grans!